EL SOL Y LA LUNA
El sol y la luna
se dan la espalda.
Ella le acaricia de noche
cuando el se levanta.
Tiene un brillo en sus ojos
que a el le encanta.
Cuando sueña de día
le abraza
Quedándose a oscuras.
ella se levanta.
La luna no tiene miedo
porque el la calma.
Dándole besos
ella se ruboriza.
Y alguna estrella le regala.
Por cada acaricia
los dos se quieren
se dan la espalda.
arte-fotografía-poesia-cine-cultura-salud mental -talleresdearteimaginave.blogspot.com
1 comentario:
Yo le escribí un cuento a Olga que tenía como tema la lejanía entre la Tierra y la Luna, ella había conocido a un chiquillo al que quería adoptar como hijo, verás:
S'esperaven dia i nit, llur amor era impossible; ambdós s'estimaven més enllà del desig, més enllà de l'amor. Quan els déus van crear els planetes deixaren la Terra fora l'abast de la Lluna, i tan fort s'escoltà el seu plany, que tots alhora van fer un pacte, s'exigiria a la Lluna que fos vestida amb parracs, per anar nuant-se a poc a poc fins veure's amb tota la seva esplendor: lluenta i majestuosa. Però com deia l'acord, només un dia de cada mes.
Passaren els primer dies i la Terra es desesperava en veure només la mitja Lluna, la Lluna, sí creixia, però ella mai no la veia plena, així van anar passant el temps, sense creure, per la seva impaciència, que tindria un dia aquell astre als seus peus.
Va arribar el trenta-unè dia i la Terra veié la Lluna tota nua. Una flaire de perfum i d'amor envaí el cos de la mare Terra, que ho veia tot, ho comprenia tot, tot li era perfecte al seu parer. Però ara, havia d'estimar-la com a una bella dona que ha donat els seus fruits a la vida, i així aimà aquell astre amb deler. S'hi va acostar com la passió, i va conhortar aquell seu cos blanc i fred, li llevà els parracs i la va arropar de nou amb els vells vestits, potser rebregats en la caminada que hauria fet el seu fill durant trenta llargs dies, fins a tornar-se a trobar, un mes més tard, al mateix lloc, i així per tota l'eternitat. Diuen que la Terra com a pagament als déus per haver trobat l'amor del seu fill, va prendre forces, i els va donar i es va donar el do preuat de la vida. D'aleshores ençà, els animals, les plantes i els humans habitem la Terra i gaudim una vegada al mes de la Lluna plena, que ens dona alé i vida per a seguir caminant-hi per a la resta de la nostra existència.
(Aquest conte li ho dec a Olga la rampelluda que em va inspirar, i a Santi Vallet un amic de "relatsencatalà" que me'l va corregir).
Publicar un comentario