Decía el Che que prefería morir en pie que vivir de rodillas, que verdad, todos y tampoco todos, porque en el mundo y para la estabilidad del sistema tiene que haber gente de todo tipo, pero en un estado utópico todos deberíamos seguir esta máxima. La dignidad y si es posible con el Padre, si lo sabemos compaginar, es lo que debería darnos el camino, el inciático que supone una vida en la que nadie tiene derecho a medirnos, juzgarnos, mandarnos, si no simplemente tener un umbral único y nuestro al que atenernos. Yo sé que os parecerán sólo palabras pero sé también que cuando algo se expone muere, ya sea por el lenguaje o por la pintura o por cualquier método; yo tenía un amigo al que cuando le preguntaba ¿qué eres? me decía que era ningunista y me explicaba esto, él había sido discípulo de Zizek el marxista lacaniano, y era valenciano, mejor, es, aunque hoy vive en Escocia.
Bien un saludo y adelante a morir en pie o vivir en pie.
En "El último hombre" de Fukuyama, éste ya expone lo que sería cuarenta años antes el último hombre, un hombre sin alma, que vive y muere de rodillas, el hombre del moribundo eterno femenino occidental, del neoliberalismo darwininano. Tomemos las riendas de nuestras vidas y demos un golpe en la mesa, porque siempre el Hombre ha tenido que luchar contra esa falta de dinero del rico, no es nada nuevo. Hoy lamentablemente el juego del monopoli parece haber llegado a su fin, pero... Hay que seguir viviendo y en pie, si es posible.
No sólo hace falta reciclar o ser ecológico, sino que hay que dar un paso hacia el "decrecimiento" hacer un mundo donde una bombilla dure aunque no haya creación de riqueza directamente proporcional a la caducidad programada de los productos, un mundo como el de antes, donde todo dure y seamos sujetos en vez de meros objetos del sistema, sin revolciones, sin cambios dráscticos, sin convulsiones, con amor y paciencia y sobre todo comprensión de cada uno de los individuos que pueden y deben pensar diferente de todos nosotros ¿es ello posible? ha de ser que sí la respuesta o todo esto acabará como cuando se aceptó la linealidad de la Historia en el año I de nuestra era.
Un saludo y un beso a Amparo, Eduardo y a Toni fundamentalmente, y a todos mis mejores deseos.
Me he puesto en el discurso histérico y he hecho un pequeño artículo: La lluita de classes és si no un fet una necessitat, de fet les conquestes que de vegades s'han assolit per la gran productivitat d'Occident, no hagueren estat si no gràcies a un enfrontament contra els amos de la riquesa, en altres paraules, ningú no ens dóna res per molt mal repartit que estiga el pastís. Però el que jo propose és un enfrontament dialèctic i amb la paraula, no fent servir les armes sinó la paraula, les raons, en un món en que la raó degut al nou amo, la ciència, està ja donada d'antuvi com en unes velles oposicions a bidell. Ja sé que Occident vol morir, i ho va fer, va pair aquest desenllaç des de l'acceptació del Cristianisme i la seua concepció lineal i escatològica de la Història, però cal seguir endavant i esgotar tota la llima fins al límit, que com bé diu allò real lacanià, corroborat en l'infinitud d'un segment, el de Zenó, és il·limitat, la llima és il·limitada. La filosofia no pot morir si no vol endur-se la Història al seu darrere, per això cal que l'esquerra, la filla pròdiga de Sofia, pervisca molts anys, i jo propose una esquerra amb allò que li ha mancat durant tants anys i que ha sigut objecte de rebuig per part de molts sectors de la dreta i d'allò més entranyable de l'ésser humà, el Pare, l'amo. Jo propose una esquerra amb límits, amb el Pare, i seria un pare celeste, un pare que bé podria ser el del Cristianisme com també el de l'Islam o el de qualsevol altra religió o ideologia existencial, l'Home ha de tenir clar la conjuminació entre la llibertat que li permeta parlar i expressar-se per a crear la filosofia i el Pare, un pare no cruel ni amo absolut de les nostres vides, sinó un Pare occidentalitzat que bé podria passar per una acceptació i engany als estaments religiosos, veieu que l'engany és la base de la veritat, i un viure amb les nostres conviccions, tot i que amb el Pare com a eix. Un exemple d'aquest engany podria suposar el que va protagonitzar a l'església catòlica fa alguns anys la teoria de l'alliberament, certament no va ser un engany avant la lletra, però si una giragonsa al rigor mortis d'aquesta església. Hui se'ns parla de fer retallaments en les despeses, ajustaments del cinturó als més desafavorits, per a sostenir el sistema financer i retallar les conquestes assolides per la ciutadania per un bé comú, diguem no! I tinguem clar que la població civil que havia assolit aquests drets sempre havia hagut de lluitar contra la suposada manca de diners del ric, contra el repartiment en poques mans del pastís o del monopoli del món, no és res nou el que se'ns planteja, però abans amb molta saviesa homes com Marx ja s'havien adonat i van buscar l'eixida dialèctica, ell amb el materialisme dialèctic jo amb el Pare. Tot sabent que la nova esquerra no pot ser excloent sinó pensar que el món ha d'apostar per la llibertat amb el Pare i per la coexistència de totes i cadascuna de les maneres de pensar i de violentar pacíficament el Pare, tot i que siga amb l'utilització de les plusvàlues, ja intents com el de Mijail Gorbachov d'optimitzar un sistema comunista en allò econòmic i una democràcia van fracassar, per obviar la lluita de classes i el materialisme dialèctic, feiem cas a Marx un dels tres gurús d'Occident junt a Nietzsche i Freud i prenguem Freud també per a fer-nos pair una nova realitat on el desig, el gaudi i l'amor siga l'avantguarda d'una colla d'homes que sàpiguen portar la gent pel camí del pensament i la paraula, en un món on no hagem de fer encabir el darrer home.
5 comentarios:
Decía el Che que prefería morir en pie que vivir de rodillas, que verdad, todos y tampoco todos, porque en el mundo y para la estabilidad del sistema tiene que haber gente de todo tipo, pero en un estado utópico todos deberíamos seguir esta máxima.
La dignidad y si es posible con el Padre, si lo sabemos compaginar, es lo que debería darnos el camino, el inciático que supone una vida en la que nadie tiene derecho a medirnos, juzgarnos, mandarnos, si no simplemente tener un umbral único y nuestro al que atenernos.
Yo sé que os parecerán sólo palabras pero sé también que cuando algo se expone muere, ya sea por el lenguaje o por la pintura o por cualquier método; yo tenía un amigo al que cuando le preguntaba ¿qué eres? me decía que era ningunista y me explicaba esto, él había sido discípulo de Zizek el marxista lacaniano, y era valenciano, mejor, es, aunque hoy vive en Escocia.
Bien un saludo y adelante a morir en pie o vivir en pie.
En "El último hombre" de Fukuyama, éste ya expone lo que sería cuarenta años antes el último hombre, un hombre sin alma, que vive y muere de rodillas, el hombre del moribundo eterno femenino occidental, del neoliberalismo darwininano.
Tomemos las riendas de nuestras vidas y demos un golpe en la mesa, porque siempre el Hombre ha tenido que luchar contra esa falta de dinero del rico, no es nada nuevo. Hoy lamentablemente el juego del monopoli parece haber llegado a su fin, pero... Hay que seguir viviendo y en pie, si es posible.
No sólo hace falta reciclar o ser ecológico, sino que hay que dar un paso hacia el "decrecimiento" hacer un mundo donde una bombilla dure aunque no haya creación de riqueza directamente proporcional a la caducidad programada de los productos, un mundo como el de antes, donde todo dure y seamos sujetos en vez de meros objetos del sistema, sin revolciones, sin cambios dráscticos, sin convulsiones, con amor y paciencia y sobre todo comprensión de cada uno de los individuos que pueden y deben pensar diferente de todos nosotros ¿es ello posible? ha de ser que sí la respuesta o todo esto acabará como cuando se aceptó la linealidad de la Historia en el año I de nuestra era.
Un saludo y un beso a Amparo, Eduardo y a Toni fundamentalmente, y a todos mis mejores deseos.
Me he puesto en el discurso histérico y he hecho un pequeño artículo:
La lluita de classes és si no un fet una necessitat, de fet les conquestes que de vegades s'han assolit per la gran productivitat d'Occident, no hagueren estat si no gràcies a un enfrontament contra els amos de la riquesa, en altres paraules, ningú no ens dóna res per molt mal repartit que estiga el pastís.
Però el que jo propose és un enfrontament dialèctic i amb la paraula, no fent servir les armes sinó la paraula, les raons, en un món en que la raó degut al nou amo, la ciència, està ja donada d'antuvi com en unes velles oposicions a bidell.
Ja sé que Occident vol morir, i ho va fer, va pair aquest desenllaç des de l'acceptació del Cristianisme i la seua concepció lineal i escatològica de la Història, però cal seguir endavant i esgotar tota la llima fins al límit, que com bé diu allò real lacanià, corroborat en l'infinitud d'un segment, el de Zenó, és il·limitat, la llima és il·limitada.
La filosofia no pot morir si no vol endur-se la Història al seu darrere, per això cal que l'esquerra, la filla pròdiga de Sofia, pervisca molts anys, i jo propose una esquerra amb allò que li ha mancat durant tants anys i que ha sigut objecte de rebuig per part de molts sectors de la dreta i d'allò més entranyable de l'ésser humà, el Pare, l'amo.
Jo propose una esquerra amb límits, amb el Pare, i seria un pare celeste, un pare que bé podria ser el del Cristianisme com també el de l'Islam o el de qualsevol altra religió o ideologia existencial, l'Home ha de tenir clar la conjuminació entre la llibertat que li permeta parlar i expressar-se per a crear la filosofia i el Pare, un pare no cruel ni amo absolut de les nostres vides, sinó un Pare occidentalitzat que bé podria passar per una acceptació i engany als estaments religiosos, veieu que l'engany és la base de la veritat, i un viure amb les nostres conviccions, tot i que amb el Pare com a eix.
Un exemple d'aquest engany podria suposar el que va protagonitzar a l'església catòlica fa alguns anys la teoria de l'alliberament, certament no va ser un engany avant la lletra, però si una giragonsa al rigor mortis d'aquesta església.
Hui se'ns parla de fer retallaments en les despeses, ajustaments del cinturó als més desafavorits, per a sostenir el sistema financer i retallar les conquestes assolides per la ciutadania per un bé comú, diguem no! I tinguem clar que la població civil que havia assolit aquests drets sempre havia hagut de lluitar contra la suposada manca de diners del ric, contra el repartiment en poques mans del pastís o del monopoli del món, no és res nou el que se'ns planteja, però abans amb molta saviesa homes com Marx ja s'havien adonat i van buscar l'eixida dialèctica, ell amb el materialisme dialèctic jo amb el Pare. Tot sabent que la nova esquerra no pot ser excloent sinó pensar que el món ha d'apostar per la llibertat amb el Pare i per la coexistència de totes i cadascuna de les maneres de pensar i de violentar pacíficament el Pare, tot i que siga amb l'utilització de les plusvàlues, ja intents com el de Mijail Gorbachov d'optimitzar un sistema comunista en allò econòmic i una democràcia van fracassar, per obviar la lluita de classes i el materialisme dialèctic, feiem cas a Marx un dels tres gurús d'Occident junt a Nietzsche i Freud i prenguem Freud també per a fer-nos pair una nova realitat on el desig, el gaudi i l'amor siga l'avantguarda d'una colla d'homes que sàpiguen portar la gent pel camí del pensament i la paraula, en un món on no hagem de fer encabir el darrer home.
Donde digo "teoría de l'alliberament" quiero decir "teologia de l'alliberament".
Publicar un comentario